Argos era el gos d'Ulisses. Malgrat haver estat molts anys sense veure'l i que, en tornar a casa,el seu amo anava disfressat de rodamón, ell el va reconèixer.
Arriba a Ítaca amb uns quants cabells blancs, disfressat de captaire, vestit amb parracs. Fa pudor de senectut i de misèria. Així passa inadvertit i pot tramar amb cura la seva venjança. Els cent pretendents són cruels guerrers i ell està sol. Té la complicitat del seu fill Telèmac, però és un noi. Ningú més sap que l'amo és a palau. Ningú el reconeix, ni tan sols la seva dona, Penèlope. I llavors té lloc una de les escenes més sublims de la literatura universal.
Durant aquests vint anys, el gos d'Ulisses, un mastí anomenat Argos, ha anat envellint. Fins i tot per a una bèstia forta i membruda vint anys són molts, però a més ha estat torturat pels pretendents, l'han apallissat, li han impedit menjar i beure, l'han lligat amb sogues, l'han fet fora de la ciutat. Ara agonitza sobre un munt de fem a les portes d'Ítaca. Quan el captaire va a travessar el llindar, Argos remena la cua i amb un suprem esforç alça el cap per saludar el seu amo: només ell el reconeix. Després mor. La còlera d'Ulisses entra a Ítaca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada